DIA 5. EL 15M: COMPROMÍS ÉS LA VEU DEL POBLE

El 15M són les concentracions als carrers i places. També la marxa a Brusel·les. Però també és 15M la tertúlia després de dinar amb la família o els amics. O a la barra d’un bar qualsevol. S’està produint a Espanya un procés assembleari, de reflexió pública entre persones a partir del patiment de la crisi i les seues conseqüències, sense precedents. La producció teòrica del qual fixarà les posicions irrenunciables d’este tipus de societats, com la nostra. No es va produir un fenomen popular semblant durant la transició política, ja que la societat coincidia en un objectiu precís, i el treball va ser molt més tècnic que teòric. Es tractava de transformar l’Estat i de construir la democràcia. Ara es tracta de defendre la persona enfront del nou poder financer global, però també de controlar l’actuació dels representants populars. De defensar la democràcia.

No sabem ben bé què volem –treball, benestar o futur- però s’han de fixar uns mínims tolerables, la defensa de quatre coses bàsiques que esperaven alguns de ZP o del PSOE. No haver fixat els límits fulminarà als socialistes i qui sap on arribarà la cosa. Perquè ells també tenen tissores per a retallar, com han demostrat. Un altre tant: garantir presència als partits minoritaris per a que algú diga la veritat on toca. Els grans tenen amo, estan comprats i no són de fiar. Ho pensen tots els que diuen que els polítics són un problema, un dels tres problemas més importants. El PSOE és còmplice de l’impresentable 5% per a callar les veus del poble per a callar-nos. Ara som necessaris.

El 15-M constituïx una expressió universal de defensa dels drets fonamentals de les persones, enfront dels poders econòmics i les polítiques públiques. La protesta que inicia la generació més jove d’espanyols, ha sigut entesa per les tres anteriors, fins al punt de ser compartida per 8 de cada 10 ciutadans de 18 i més anys d’edat (CIS). Es tracta d’un moviment estructurador de la societat civil espanyola que ha reaccionat, sent la primera de les occidentals avançades que ho fa. No és menys important o paradigmàtic este fenomen pel fet de ser domèstic, la qual cosa troba la seua explicació en el seu peculiar procés històric. Altres societats més elaborades o amb llarga experiència democràtica, com l’holandesa o la francesa, han aconseguit proporcionar als seus jóvens un futur suficient, entés este en termes tant quantitatius com qualitatius; amb tots els seus defectes, les polítiques socials que es desenrotllen en estos països proporcionen suficients llocs de treball, educació i protecció als seus jóvens. Tan suficients que no han reaccionat a un problema que saben que existix, el de la globalització d’un poder financer que ha perdut il·lustració i finalment tot nexe amb l’economia productiva, en una lògica de maximització dels beneficis a qualsevol preu: es guanyen diners especulant amb el preu de l’arròs, encara que la seua conseqüència es puga quantificar en morts en les regions on és la base de l’alimentació.

La trajectòria de la UPV, el BLOC i finalment de la Coalició Compromís, sent fidel als principis universals dels drets de les persones, començant pel de sufragi i representació (denúncia de la llei electoral valenciana i de la corrupció dels representants del poble), i altres relatius a l’ocupació de l’espai i l’explotació dels seus recursos (cas Naseiro com a precedent d’una actitud continuada de denúncia del delicte urbanístic), han situat a la nostra formació política a l’avantguarda dels moviments de regeneració de les institucions i els valors democràtics. Joan Baldoví representa eixos valors, per a mi, com els representa Enric Morera o Mònica Oltra. Han estat sempre dins de casa. Ara són els d’Aitana Mas i els de Roger Mira.

El nostre èxit ha d’interpretar-se com el producte d’un treball continuat a l’àmbit municipal i l’autonòmic. A eixe producte cal agregar l’esperança de milers de ciutadans de qualsevol condició, que no estan d’acord amb les polítiques del PP, el PSOE o qualsevol dels seus socis. No els podem fallar.

Dia 4: LA POR DELS GRANS

Comentava Natxo Bellido, candidat al Senat per Alacant, que al PP valencià hi ha un sentiment contradictori amb Coalició Compromís. El va escenificar Camps quan li va dir a Alarte que l’ajudaria a ser el líder de l’esquerra perquè “tenemos, tiene usted un problema que se llama Compromís” al un discurs d’investidura pòstum, on va deixar caure l’amenaça d’un sistema electoral uninominal que als pocs dies proposava el mateix Rubalcaba. El va batejar com el “sistema alemán” per a dissimular que estava i està dels nervis.

Per què? La caiguda electoral dels socialistes es produeix per la transferència de part dels seus votants al PP i per la desmobilització d’uns altres. Però també per la més que probable assignació d’escons a partits minoritaris per la solidesa de les restes en aplicar la Llei d’Hont. Guanyant les eleccions el PP, amb un resultat històric, ha perdut Ontinyent, Vila-real, Oriola, Villena, Benidorm, Tavernes, etc.

Un exemple a casa nostra. València assigna 16 escons al Congrés. Els números de les enquestes diuen que el PP a la circumscripció de València tindrà 775.000 vots i que el PSOE no arribarà a 430.000. Fins i tot, el PSOE podria estar per baix del registre al pitjor escenari, amb menys de 400.000 vots i el PP una miqueta per dalt acostant-se als 800-000. És a dir: amb 75.000 vots hi ha un diputat a Madrid. Ni el PP arribaria a 11 ni el PSOE a 6, abans entraria un convidat amb un 5% llarg dels vots vàlids. Ara per ara, els valencians i valencianes tornarem a clavar la mitjana espanyola en el cas del PSOE i tindrem a un PP amb un resultat reforçat i millor que el general. La partida està molt definida encara que fins que s’ompliran les urnes hem de ser prudents. Compromís va obtenir el 22M prop de 130.000 vots i és una formació percebuda com una alternativa electoral sòlida.

Així les coses, passarem del 10-6 a un 10-5-1 o 10-4-1-1 o 9-5-1-1 o 9-4-2-1,… Podem fer moltes combinacions tenint com a primera referència el 10-5-1 d’acord als resultats del 22M. Si ens enganyem serà per a millor.

Més dades. Diuen els amics del BNG que el seu pronòstic per al 20N serà passar d’un ajustat 11-10 entre el PP i PSOE de l’any 2008, a un més que previsible 12-7.

Segons els seus estudis, el BNG està ara en millors condicions que el PP o el PSdeG-PSOE per a fer-se amb els últims diputats que es trien per Ourense i Lugo, la qual cosa els proporcionaria representació en les quatre províncies gallegues. Hi ha prou amb mantenir el seu resultat de l’any 2008 per a aconseguir dos escons més. Al PP la pujada de més de 7 punts de vots vàlids en tota Galícia solament els assegura un escó addicional.

Amb 4 escons possibles del BNG, els periodistes es fixaran en els 3 de Bildu pel País Basc -un per cada territori històric-, el segur de Compromís per València i més si hi ha el vot que espantaren amb la manipulació del CIS, 3 bons d’ERC o els tercers d’UPN i CC. La sorpresa és que de 26 escons de partits d’àmbit autonòmic l’any 2008, passarem fàcilment a 38, que és el record, un més que en les eleccions generals de l’any 1989. Amb la caiguda de més de 10 punts del PSOE, als partits autonòmics els bastarà amb mantenir els registres de l’any 2008 per a guanyar escons. Si sumen IU, UpyD, Uralde-EQUO, el “tarambana” de les anxoves per Cantabria, un de Cascos, serà per a traure’s el faldó de la camisa,… Els grans hauran de repartir-se 300 i pocs diputats: 183 contra 120 diuen. La majoria se situa en 176.

En el PP ja hauran considerat que no n’hi ha prou amb aconseguir el 45 % dels vots vàlids a Espanya per a guanyar amb majoria absoluta i han començant amb música de bombo. Però si el PSOE cau per baix del 30 %, entren altres diputats de la mà de les candidatures d’àmbit autonòmic, com són els casos del BNG per Orense i Lugo, o d’ERC per Lleida. Diu un altre amic que la campanya del PP és senzilla, perquè solament ha de subjectar els seus ingressos provinents del PSOE per a superar els 11 milions de vots, però una caiguda exagerada dels socialistes exigeix un millor resultat dels populars allí on hi haja tercers amb possibilitats.

Camps tenia raó. Tenen un problema. Uns per la majoria absoluta clara i els altres per a que no hi haja mirant-los des de dalt un grup de progressistes autèntics i amb ganes de repensar junts un espai electoral nou. Jo, de ser Baldoví, em preparava ja una canyeta, collida de la marjal, per a tirar-los grans d’arròs a les orelles d’alguns.

Dia 3: LA XARXA CONTRA LA TELE

D’ací a quatre dies tindrem notícies sobre els debats televisius: que si sí, que si no, que a ta casa o la meua. Rubalcaba necessita ratificar que és millor candidat que Rajoy però els vots que li falten no els té el de Pontevedra. Els ha perdut en companyia de ZP, estan al carrer. Molts els va guanyar en una vesprada de dol com la del 11M. Rubalcaba explicava, de llibre, que el PP amagava la veritat sobre els desgraciats atemptats als trens de les rodalies de Madrid. Ell ha amagat una crisi econòmica, que tampoc és poca cosa. Ara la seua credibilitat és tan baixa com la de Leire Pajín anunciant “encuentros planetarios” que acaben en un café amb llet sense res per a sucar.

Tindrem debats que no seran debats, com els de Canal 9, on està per vore si seran a dos bandes o a quatre. En les darreres eleccions autonòmiques, el representant del PSOE va proposar un repartiment de temps per als espais gratuïts de TVE que suposava que els nostres anuncis eixien a la 2, com els documentals africans, a les 11 del matí. Amb dos diputats formant part de la comissió electoral de ràdio i televisió. Encara recorde la cara de Dora Ibars, la representant del PP, amb un somriure de poble i una alçada de celles incrèdul. Ara voldran que ni nosaltres ni Esquerra Unida participem.

Al 2008 els debats entre Zapatero i Rajoy foren observats per una gran audiència però el debat decisiu va ser el celebrat entre Pizarro i Solbes on el primer va fracassar. Amb la mitat de l’audiència, Pizarro, el davanter elèctric de Rajoy, va cremar els ploms de la campanya. A maig de 2011, un simulacre de debat a Canal 9 va propiciar un fet insòlit: que el vídeo de Mònica Oltra, mostrant una camiseta i explicant la manipulació diària que s’emet des del Guantànamo de Burjassot, obtinguera més espectadors a Youtube que als televisors valencians. Queda per a la història. I el resultat electoral.

La llicó: que la batalla no està en la tele a les 12 de la nit, que la guerra total és la xarxa. Un espai que no controlen ni PP ni PSOE, on sí que tenim democràcia, amb llibertat d’expressió i dirigit a un públic diana que són els internautes. I on la realitat convinguda, la seua, la que va posar en solfa Wikileaks, la que generen els mitjans de comunicació convencionals, no té públic compartit amb els partits i opcions de nova generació.

Per cert, Coalició Compromís ha estat la primera en recollir avals per signatura digital electrònica a la història. Tot un simptoma. Si la carrera espacial va fer avançar la humanitat, la burrera electoral del PPSOE exigint avals ens fa córrer cap al futur. Si tenim alèrgia a alguna cosa és a la indolència. En el fons, ens han fet rebels. Dins del cor de les muntanyes on la història ja no creix… l’esperança resisteix.

Dia 2: EL CONTEXT PREVI AL 20 N

A 2008, la confrontació entre el PP i el PSOE va provocar una concentració dels votants al voltant dels dos grans partits. En el fons, el PP fa dies que recull el vot de tota la dreta, de l’extrem al centre. La novetat de ZP va ser aconseguir l’homologació des de 2004 del seu partit per a fer-lo opció electoral d’un bon grapat de nacionalistes -tots en posaren: CiU, PNB, BNG…- de l’esquerra tradicional i dels defensors històrics de nous drets civils.

Ara, la confrontació en termes dreta-esquerra s’acaba a compte de la crisi i per la nova germanor PP-PSOE en allò fonamental i constitucional. La neutralització del vot ideològic farà que 3,5 milions d’electors dels socialistes de 2008 no perceben el partit de la rosa com una opció votable. El context és completament diferent, el PSOE no aglutina reforços; no ha garantit amb les seues polítiques la protecció dels més desfavorits i la sentència de l’Estatut confirma el camí mostrat amb la cadira de Patxi López. Ha perdut el vot social i el vot nacionalista moderat en jugades erràtiques.

D’altra banda, el PP és percebut com el millor gestor de l’economia: un partit europeu de dretes normal i corrent, com ho puga ser el del Sr. Cameron. Per molt que posen les eleccions el 20-N, la gent està pensant en una altra cosa: Aznar no és respectat ni quan diu barbaritats, Aguirre fa riure per la imatge de tonta que projecten d’ella i fins i tot Cascos, en una altra època el martell de la dreta, cau simpàtic per la que ha muntat a Astúries. Només faltava la col·laboració institucional amb la visita del carcamal de Benet XVI al qual els soldats de la Chacón salvaren d’una tronada memorable a Cuatro Vientos quan tocava actuar a la tropa celestial.

No hi ha cap llop de dretes que vindrà a menjar la cabra, hi ha gestors de l’economia a triar. A la gent que mira el “Sálvame” no li interessa ara vore una altra cosa. El PSOE està derrotat i no hi ha vot útil possible. A València, com en la resta d’Espanya, l’elector del PP no es fia del seu resultat guanyador i votarà massivament, però el del PSOE del 2008 sap que no hi ha res que fer, molts ja han retirat el suport, com succeïra l’any 2000. Són els 13 punts de distància que donen algunes enquestes ara.

L’electorat en general, vol que el PSOE deixe pas al PP, i la raó és estrictament econòmica. El PSOE ha fracassat, com demostra la crisi del deute, i el millor per Espanya és que governe el PP com més prompte millor, la convicció generalitzada.

El PP del 2011 no espanta, i les raons són simples: l’elector no veu en risc la sanitat ni l’educació gratuïtes, no van a fer alguna cosa molt diferent del que ha fet el PSOE amb les pensions i els subsidis, ni ens va a deixar sense infraestructures. Les fotos del corredor mediterrani provocades pel PP va en esta línia. Tampoc es van a inventar els llocs de treball, els crearan els empresaris, ningú espera miracles. No són molt honests, porten imputats en les seues llistes i es financen irregularment segons els jutges, però en el PSOE va passar exactament el mateix i encetaren, de fet, el meló amb FILESA. La corrupció és pròpia del sistema i és greu si la practica l’esquerra. La dreta la ve practicant des de temps de Cánovas del Castillo i Sagasta, de quan els Fabra començaren a controlar la Diputació de Castelló, fa 150 anys o més. És un fet “normal”.

I també hi ha la convicció que cal una opció progressista, que propose reformes, sense complexos i amb trellat, sense amo al Madrid de les màfies econòmiques del Paseo de la Castellana ni a Berlín. Una opció que propose polítiques solidàries i que s’entenga amb la resta de partits de l’Estat que compartixen estos valors. Una minoria sòlida i solidaria al Congrés que faça pensar a la majoria i als lobbys.

És el paper de Baldo i companyia a la carrera de San Jerónimo. Anar a Madrid a dir que som valencians i sobretot, que no estem idiotes.

Dia 1: COMENÇA L’ESPECTACLE

Partit, programa i persones són els tres ingredients d’una oferta electoral. Les tres “pes” dels manuals. Comença la campanya amb un PSOE moribund des del dia 9 de juliol, quan va demostrar Rubalcaba que no controlava el problema del deute ni el destí de l’economia. La convocatòria electoral, l’eutanàsia de ZP, era fixar el dia i hora al funeral. El PP, posant a qui siga -ja ho vàrem vore amb Camps fa poc més de tres mesos- té la partida guanyada. El programa el dicta la senyora Merkel i el líder ha de fer creure que, amb igualtat de condicions, ho farà millor. Així les coses, les eleccions són avorrides i un tràmit per deixar pas a un Rajoy amb un discurs ben fluix. No lluitem contra el bipartidisme, és una guerra contra una nova Falange, contra un renovat Movimiento Nacional creat des dels despatxos dels bancs que no saben ni on estan els diners que ningú té. No hi ha diners a les famílies, ni a les empreses, ni als bancs. No sabem on estan els diners. Qui els té?. Sabem que alguns estan soterrats en aereoports inútils i sense avions, d’altres els té Ecclestone, el “mangant” de la Fórmula 1.

D’ací al 20N, les places es tornaran a omplir de persones que trobaran que ni uns i altres els representen. Busquen una opció diferent que no forme part del paradigma fracassat dels partits que hem heretat del segle XX. Buscaran un programa, una nova ètica, de diàleg entre persones per trobar solucions compartides i solidàries per ajudar als qui ho necessiten, que ara no són els pobrets ni la gent del Tercer Món. Són el nostre veí, el nostre amic o els nostres germans o germanes. Un programa fora de la lògica dels mercats, de la productivitat i de l’eficiència. Fora de les tonteries que diu un caradura com Felipe González, que cobra un sou d’una multinacional, publica llibres amb drets d’autor milionaris i ens costa un bon grapat d’euros com ex-president. No és moral que ens done lliçons i diga que els parats han d’arrimar el muscle. Ni que els 120 diputats qu quedaran del PSOE siguen el rebuig dels ajuntaments, de les llistes autonòmiques o d’un govern impresentable. No és de rebut com tampoc ho és que a Ripoll el facen President del Port d’Alacant per a que calle, sense saber res en la matèria.

I els electors buscaran persones que els parlen dels seus problemes i vullguen compartir els seus béns, la seua riquesa, per a que tots tinguen dret a viure en unes condicions mínimes de dignitat i tinguen dret a un futur. Persones que qüestionen cada dia l’actual estat de les coses. Com Mònica Oltra i Fran Ferri, que no poden admetre una comèdia que vol esborrar de colp tots els desficacis dels últims anys.

Comença la campanya. Quan demanem un aval per a poder presentar-nos expliquem per què el volem: per a construir una nova alternativa de progressistes honrats (el programa), la nascuda el 22 M amb el nom de Coalició Compromís (el partit) i que té cara i ulls amb els nostres diputats, els nostre regidors i tots els qui es vullguen sumar al projecte (les persones).