DIA 11: EL PROGRAMA: IMAGINEM UN MÓN MILLOR

El 15 d’octubre hi ha una convocada una gran marxa al món que és del nostre màxim interés. Diu la convocatòria: “El 15 d’octubre de 2011 ciutadans i ciutadanes de tot el món eixirem al carrer per mostrar la nostra indignació per la pèrdua dels nostres drets a mans de l’aliança entre les grans corporacions i la classe política…  Ha arribat el moment d’alçar la veu. El nostre futur està en joc, i res pot retenir la força de milions de persones quan s’uneixen amb un propòsit comú”.

Mireu que va escriure Joan Fuster a Sueca, el poble de Baldoví,  fa prop de cinquanta anys.  Franco encara tardaria vint-i-tres anys en morir i la llibertat d’associació política vint-i-cinc en vindre.  Llegiu i trobareu encara més sentit a la nostra acció política.  L’actual i la de sempre en favor del progrés i les llibertats -en tots els sentits- personals i col·lectives.

 

TEMPTACIONS DE DESOBEDIÈNCIA (23-1-1952)

No ha de sorprendre’ns que, ara i adés, i sobretot en els moments de crisi col·lectiva, la «llibertat» tendesca a prendre la forma de «desobediència». Ja sé que «ser lliure» equival, aproximadament, a «no haver d’obeir»; però ací em referesc, més que res, als esclats d’ira multitudinària, a les grans alegries populars, a les explosions de desgavell gratuït. No ens n’hauríem de sorprendre, dic. Ben mirat, d’ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han procurat fer creure a la gent que l’«obediència» és el principi bàsic de la vida civil. Històricament, els homes esdevenen «animals polítics» quan aprenen a «obeir» en comú. Unes vegades, la doctrina vigent proclama que cal obeir determinades persones, carismàtiques i solemnes; d’altres, afirma que hem d’obeir les lleis, i no hi ha massa diferència, de fet, entre una cosa i l’altra. Els pobles, així ensinistrats, acaben per no veure’s sinó «obeint» o «desobeint», i en els instants de revolució o de festa donen el nom de llibertat a la seua necessitat d’insolència. En general, els pobles es resignen a obeir. Contra tota previsió, les masses no sempre són massa partidàries de la democràcia. L’hàbit d’obeir, el tenen tan arrelat, que no saben imaginar-se «lliures». O bé senten confusament una certa por a la «desobediència». Fins i tot quan el sistema es presenta amb aparences democràtiques, el reflex d’obeir hi predomina. No oblide que l’operació correlativa a «obeir» és la de «manar». Hi ha moltes maneres de «manar», i en la majoria dels casos es tracta d’«ordres» dissimulades. Els discursos, la premsa, la propaganda en general, que impliquen sovint —i tan sovint! — la passivitat receptiva del poble, no són, en última instància, recursos «autoritaris»? I dels Codis Penals a les ordenances dels municipis o de la circulació, tota una xarxa, densíssima xarxa de preceptes i de vetos ens obliga a «obeir», i cada dia més. En la pràctica, ens deixen tan poques llibertats —«facultats»— al nostre abast, que qualsevol cosa que fem és ja pura i simple «desobediència». I de tant en tant, ens agrada desobeir: deliberadament, desobeir. O refusar-nos a obeir.

Diari 1952-1960. 1969