DIA 26: NO HAY PAN PARA TANTO CHORIZO

Hui, Fran Ferri, em diu que parlem dels polítics que no van a treballar. Li dedique la reflexió del dia a ell i als joves, que són el futur que m’agrada. I perquè alguna cosa sap que es mou en esta línia.

Ho va dir un amic meu de manera brillant: hem heretat del segle XX un sistema de partits que és percebut pels ciutadans com una nova aristocràcia. I és cert. Són com una part de l’Estat més que de la societat civil. De fet, els partits grans no se sostenen per les quotes -en el PP ni en paguen sembla ser- i depenen, en gran mesura, de les ajudes públiques.

Propostes de reducció de diputats i diputades com les de PP i PSOE van en eixa direcció. No parlen d’unes altres coses que són les que fan que s’haja distanciat el carrer dels representants polítics. Una separació que ha augmentat proporcionalment als privilegis coneguts de la classe política. En parlarem d’algunes.

DEDICACIÓ EXCLUSIVA: Els càrrecs públics poden rebre dos o tres remuneracions de l’Estat mentre que un ciutadà ha de tindre dedicació exclusiva per cobrar el sou sencer. És el cas de Leire Pajín o de Cospedal.

PENSIÓ MÀXIMA
: Una persona ha de cotitzar 35 anys per a cobrar la pensió màxima. Els diputats tenen prou amb 7 anys d’exercici del càrrec per a garantir-la.

INDEMNITZACIONS: La CEOE diu que el comiat improcedent s’ha de retribuir amb 12 dies per any i no amb 20, després d’haver fulminat els 45 dies amb motiu de la crisi. Els diputats del Congrés i Senat reben indemnitzacions que cobren encara que se’n vagen voluntàriament a un altre treball o a fer de ministres o l’inrevés. Sí, així de dur. I fortíssimes en comparació a la proposta de la CEOE.

INCOMPATIBILITAT: No hi ha incompatibilitat entre cobrar la pensió pública pel desenvolupament de càrrecs polítics i cobrar un sou o una pensió d’origen privat. No estan equiparats el règim dels polítics amb el règim general.

IMMUNITAT PARLAMENTÀRIA: Comprensible en el seu dia per a exercir el treball de denúncia i control sense l’amenaça de la querella permanent. Però s’ha traduït amb el pas del temps com una armadura per emparar comportaments delictius, presumptes en la majoria del casos. De presumpta corrupció com un piano volia dir. A les Corts Valencianes tenim 10 persones en esta situació, un 20% dels diputats electes del PP.

FRAU ELECTORAL: No hi ha cap responsabilitat per al polític que es presenta a les eleccions amb un programa concret o proposta concreta -més greu encara- i quan governa no se’n recorda. És el cas de la reforma laboral per a incrementar l’edat per a cobrar pensió de 65 a 67 anys que en el món civil és impossible per incompliment contractual.

ABSENTISME DESPENALITZAT: L’absència dels polítics del seu lloc de treball no es penalitza com la de qualsevol treballador o treballadora. No comporta pèrdua del sou o la pèrdua del lloc per l’absència injustificada. El cas paradigmàtic és Camps que no xafa les Corts Valencianes.

IMMUNITAT JUDICIAL: Els darrers anys hem conegut una gran nombre de polítics, de “dipuimputats”, que es presenten a les eleccions amb processaments judicials per càrrecs de corrupció. Ací la presumpció ja està més feble. El cas paradigmàtic és el del jutge Garzón: quan es va obrir el cas contra ell arran de les investigacions pels crims del franquisme i altres, el Consejo General del Poder Judicial el va suspendre de “empleo y sueldo”. El diputats són els únics funcionaris públics al quals la Llei de Funció Pública deixa lliures de suspensió cautelar. Com a contraprestació caldria endurir el càstig contra les denuncies contra polítics fetes a mala fe, que també hi ha.

AVANTATGES SOCIALS: Cotxes oficials, descomptes en transport amb bitllets de primera classe gratis, despeses de protocol o dietes per a dinar -com si els ciutadans no dinaren tots els dies-, tracte de favor dels bancs amb crèdits preferencials, remuneracions per assistència a consells d’administració d’empreses públiques en funció del càrrec, … en són algunes més.

Treballem en esta línia, posem-los cara i ulls, qui ens ajuda?

DIA 25: ENTRE CAPULLOS Y GAVIOTAS

Entre capullos y gaviotas, nos han tomado por idiotas. És la frase escrita en una de les pancartes de les concentracions del 15M que representa un sentiment polític i social. Jo el dedique a la candidata del PSOE per València que insistix en el tema del vot responsable. La que vol un debat mà a mà amb Camisa Blanca Pons. I ens ha de servir per a explicar la gran estafa que s’ha gestat en els últims anys amb la complicitat de l’aristocràcia política del PP-PSOE.

Hui, en plena campanya, continuem parlant del comunicat d’ETA, mentre la ministra Salgado negocia una ajuda a la banca europea de 100.000 milions d’euros que acabarà amb el crèdit al carrer i retardarà l’eixida de la crisi. Diuen que anirà unida a una rebaixa del 5% del valor del deute espanyol mentre a Grècia en proposen el 50%. Hem de pensar que tot açò es fa amb el vist-i-plau de Rajoy que es troba al tanto de tot, com de les negociacions amb els terroristes. Salm responsorial: Entre capullos y gaviotas, nos toman por idiotas.

El Banc d’Espanya disposa d’informes en els quals xifra en 45.000 milions les necessitats del sector a l’Estat. O siga, que ací l’ajuda arribarà a cinc bancs, els més grans i els menuts a patir. Miguel Ángel Fernández Ordóñez, el governador inútil del Banc d’Espanya, l’arrogància del qual ha anat creixent quasi al mateix ritme que la seua influència en el president Zapatero, està preocupat, sobretot, per Caja Madrid (Bankia) perquè és l’entitat que veu en majors dificultats. Rato, segons la premsa econòmica, li ha fet veure, al seu torn, que ha de digerir la pesada herència de la gestió de Miguel Blesa i la pèssima gestió de José Luis Olivas en Bancaixa. No conta que Esperanza Aguirre no va construir un aeroport sense passatgers com a Ciudad Real o Castelló: ella va comprar un 30% a nom de Caja Madrid, si no recorde malament, de les accions d’Iberia per a competir amb els vols intercontinentals de Barcelona. Era la Madrid de les Olimpíades que s’ha emportat Caja Madrid per davant. Tots junts: entre capullos y gaviotas, nos toman por idiotas.

Les reunions amb el PP s’han intensificat en els últims dies i han portat a Rajoy a ordenar als seus que moderen les seues crítiques a la forma en què el govern està conduint el procés. Elena Salgado i el governador del Banc d’Espanya estan guanyant temps. L’acord sobre este tema entre els dos grans partits és tan gran que ni en parlen als actes de campanya. És una mostra més de la liquidació com a projecte social del PSOE. Estan morts políticament i la socialdemocràcia també. Als debats de la tele, entre Rubalcaba i Rajoy, havíem d’anar a cantar-los allò de “que se besen, que se besen”.

El Banc d’Espanya ha filtrat papers en els quals es xifren les necessitats de capital en 45.000 milions, no en 20.000 com ha dit Salgado. I obtenir en estos moments estos fons en el mercat es veu una missió quasi impossible. Salgado diu que han d’eixir del “sector privado” que a més, ha de pagar el corredor mediterrani, comprar bons patriòtics, construir els hospitals i les escoles, .. En tindrà tants l’Opus?

La qüestió és dissimular el forat comptable que hi ha en bona part de les entitats com a conseqüència d’una valoració exagerada dels actius immobiliaris. D’esta forma, es disfressen els problemes de capitalització. La dació en pagament costava 4.500 milions i el PP diu que posa en perill el sistema financer. Zapatero, que és més gran, diu que el nostre sistema financer és un dels més solvents del món. Un crack. Ja la sabeu: Entre capullos y gaviotas,….

DIA 24: DE LA FESTA A LA GRESCA

La celebració de l’anunci d’ETA, que és important, ha obtingut tantes felicitacions i aplaudiments que ha exagerat la notícia fins al punt de menjar-se una campanya avorrida i sense propostes.

Rajoy en la seua intervenció, als pocs minuts de l’anunci, fins i tot va aministiar Felipe González amb el reconeixement de tots els governs en la lluita contra el terrorisme. A ell i a Barrionuevo, Vera, Amedo i Domínguez. L’enfocament del tema sembla ser que no li ha fet gens de gràcia a PJ Ramírez que amb les dades de Sigma Dos que paga ell, que donen 190 diputats al PP, es dedicarà a aventar als socialistes sense pietat. No posa en perill la victòria popular i envia l’avís a Rajoy: memento moris. Que no es crega que és un déu immortal. Que l’immortal és Aznar. No cal dir com faran caixa Jiménez Losantos i la caverna que volen passar factura pel número 4 de Gallardón.

Tanta festa i masclet de “despertà” dels qui pensen que Rajoy està en la jugada, ha fet pensar a l’equip de campanya del carrer Génova. Han decidit que ja n’hi ha prou i que si els socialistes dibuixen amb gràcia que l’execucció de l’acord –la negociació que ha existit- l’ha de gestionar Rajoy, el vot d’extrema dreta del PP anirà a buscar refugi en els candidats d’UPyD. Parlem de diputats en joc en les últimes restes. Així les coses, assistirem a declaracions de tota classe dels dirigents del PP amb un denominador comú: ni olvido ni perdón. Que cal continuar perseguint els terroristes, estiguen on estiguen. Que no poden admetre que en el Bar Faisán es tancava l’èxit que ara celebren i executarà Rajoy. És la instrucció d’Aznar i de la FAES. Curiosament, Alberto Fabra, ja ha començat a tirar amb fona en esta direcció, un home sense opinions formades pròpies, tot un senyal.

El punt d’equilibri és fer el “facha” sense espantar als electors econòmics que vol captar el PP provinents del PSOE que són espanyols i de centre, que votarien a Belen Esteban si es donara el cas. Ara van a per ells o a assegurar-los més.

Rosa Díez traurà llamps per la boca per fer creure que Rajoy també s’ha reunit amb l’ETA com Carod Rovira. Voldria guanyar vots de dreta i esquerra en la Comunidad de Madrid, on en molts carrers han sentit alguna vegada alguna bomba. El PSOE traurà a passejar a Ernest Lluch, a Tomàs y Valiente. O a Madina, al qual Zapatero li va prometre la pau, diu. Als catalans no tocar l’Estatut i als treballadors les pensions. O siga, que Zapatero ni s’ha enterat de la jugada i el seu dofí Patxi López tampoc. Ací qui no parla és la Chacón, per exemple, la dels míssils. Es va retirar a canvi de no cremar-se per a jugar quan toque.

I nosaltres? No ens interessa la brega gens ni miqueta. Som persones amb honestedat ideològica, amb lleialtat a un concepte de país i volem viure en pau, com diu Joan Baldoví. Amb el territori, amb les cultures, amb el diferent. No ens interessa l’enfrontament. Que s’ho facen i parlem d’allò que preocupa els ciutadans i ciutadanes.

Nosaltres portem molt de temps desitjant la pau. Ens alegrem de la seua arribada però no participem de l’espectacle. El que cal és callar i que tot s’acabe, quan més prompte millor.

DIA 23: ZORIONAK EUSKADI

Cal començar per respondre un interrogant. L’anunci d’ETA no tindrà incidència electoral llevat del País Basc on perjudicarà les opcions del PNB en benefici de Bildu. Ara per ara, com a mínim són un diputat o diputada per cada província. Això ho diuen alguns estudis elaborats a l’estiu previs a les reunions del passat dilluns que hem conegut: que la crisi (vot econòmic) és menja l’anunci d’ETA (vot ideològic). Bildu ha vingut per a quedar-se una temporada llarga.

El passat estiu vaig passar uns dies al País Basc i vaig visitar, per segona vegada, el Museu de la Pau de Gernika. La primera amb Pep Peris que es va emocionar tant com jo, encara que semblem de pedra. El recomane. Allà s’explica que la reconciliació és una eina bàsica en la resolució de conflictes i, com a tal, el seu significat és ric i alhora complex. Encara així, reconciliar vol dir convertir en amics als qui abans havien sigut enemics. Per a açò és necessari que l’agressor reconega la seua culpa i accepte la responsabilitat dels actes del passat.

L’anunci d’ETA és una bona notícia i ens permet obrir una porta a l’esperança però cal que reconeguen la seua culpa, el mal fet que ha estat molt, amb 829 morts. L’altra part també hauria de fer gestos per a mostrar la voluntat de reconcialició. I acostumar-se a l’expressió política de l’independentisme.

Rajoy i Zapatero han volgut unir les seues declaracions: el mèrit és de la policia, dels jutges, de Sarkozy i de tots els governs. Com que Rajoy i Rubalcaba han estat ministres de l’interior ja està bé la cosa. Per les “teles” diuen que se’n van pels “palos” i que han perdut. Rubalcaba no fa bona cara i Patxi López estava als EE.UU i en 2013 deixarà de ser lehendakari. Ho traduirem: hi ha hagut negociació i López sap que ETA acaba i ell també. El president del PSE l’ha posat hui mateix en solfa: se tenía que haber mojado con la reunión de San Sebastián.

Però potser el misteri i la força que ha portat el canvi està en les urnes, en el pas a la política, que ens interessa comentar.

A les eleccions al parlament basc de l’any 2009 Eusko Alkartasuna va obtenir 38.198 vots, derivant cap a posicions coincidents amb les d’Aralar, que va aconseguir 62.514 vots. En aquelles eleccions la Justícia va anul·lar les candidatures patrocinades per l’entorn de Batasuna, Demokrazia Hiru Milioi (D3M) i Askatasuna. La indicació dels seus promotors va ser la d’introduir les paperetes anul•lades en les urnes, aconseguint un resultat de 100.939 vots nuls. En vespres d’aquelles eleccions, se sabia que la suma dels diputats del PSE-PSOE i del PP seria superior a la dels diputats de les altres candidatures, Amb una indicació d’Otegi els vots nuls es podien haver computat com a vàlids en el resultat d’EA. Però no havien pactat les llistes i no li anaven a regalar 100.000 vots a ningú. El PNB va entendre que els deixaven caure i es va sentir desmotivada per continuar pactant les reinsercions o fins i tot, les detencions, que han estat moltes. Fins i tot, les dispersions sol·licitades per fugir de la disciplina militar de les presons. De la dispersió es passava més fàcilment al carrer. No era un càstig, com semblava. Acabades les gestions ETA ha durat poc més de dos anys. Algun dia tot açò s’escriurà i personatges com Anasagasti o el senador Zubia seran reconeguts pel seu treball en favor per la pau.

Otegi es va equivocar i el tancaren. La prova evident és que el 22 de maig Bildu obtenia 276.134 vots que són el 25,4% dels vots vàlids emesos a les eleccions municipals amb 953 regidors i tants alcaldes amb majoria absoluta com la resta de partits junts, incloent al PNB. Ara fan política i s’obri un nou escenari en un país que té tots els colors del verd, on també es reconciliaran els de la terra. El que toca i tocava fa molts anys. Això ha acabat amb l’ETA.

DIA 22: PER AL PSOE SOM UN IRRESPONSABLES

La candidata per València del PSOE demana per al 20N un vot responsable cap a la seua formació. I explica que, o mana el PSOE o el PP i que els electors han de triar de la parada. Que són l’única formació de l’esquerra que pot governar. De traca, com a mínim, quan no s’acosten al PP ni de lluny després de trenta enquestes i necessitarien el concurs de partits de tota classe per a fer president a Rubalcaba. Que li explique algú que si el PP no arriba a 200 diputats serà per l’entrada dels menuts que ens farem amb els últims escons: que si s’ho juguen a tot o res, no arrepleguen ni les de terra.

L’altaveu de la gran frase ha estat la premsa escrita que vol dibuixar una realitat convinguda i retroalimenta esta manera de pensar, que també és la seua. Al rojos o als blaus, que és més fàcil tot. La diuen i a l’endemà, el mitjà escrit ho publica a quatre columnes com si ací no haguera passat res: governar sense fer cas al programa anunciat, quedar-se sense diners per a intervenir en el mercat amb el rescat dels bancs que després no en solten ni un, dir als bancs/caixes que facen provisions -reduïsquen la morositat executant les hipoteques- per a després dir que la qüestió és la capitalització (el core capital), vendre la falta de renovació del deute públic com un atac dels especuladors,… Si això no és ser irresponsable és que no tenen trellat esta gent. Ni qui els riu les gràcies. L’eslògan de l’extrema dreta americana arriba a la nostra campanya. L’eslògan propi de Bush, el vot responsable. Accountable hold, suport responsable.

Mireu si són responsables que el resultat del PSPV el 22M no va alçar ni pols ni remolí. En el fons, a Alarte el varen posar des de Madrid i la resta de dirigents històrics, alguns dels quals ocupen llocs d’eixida ara, estaven bastant satisfets amb la “trompà” del debutant d’Alaquàs i el seu equip. Al cap i a la fi, això de l’AVE és de cine per anar a Madrid en poc més d’hora i mitja.

Hui mateix, mentre Mónica Oltra explicava la proposta sobre la cancel·lació de la hipoteca amb l’entrega del pis, afirmant que el 73% de la morositat bancària per la crisi de la rajola és dels promotors, que sí que poden fer això sense problemes mentre que un pobre obrer no, els diputats i diputades del partit responsable llegien el dossier de premsa satisfets: a Camps els jutjaran el dia 12 de desembre.

Però l’error és un altre. En el PSOE hi ha 2,4 milions de votants de centre, semblants a altres 4,5 milions de votants populars. Al País Valencià, únicament uns 100.000. Els que van votar al PSOE en el 2008 van interpretar l’oferta popular com una opció una miqueta extrema, incapaç de situar a un moderat com Ruiz Gallardón en les seues llistes, per posar un exemple il·lustratiu.

Han anat a per ells durant set anys, des de 2004. Ho va intentar Pla quan tenia a sis punts el PP després dels trens d’Atocha amb la inútil foto de l’Estatut de la vergonya, a l’ombra del magnoli del pati del Palau de Benicarló. Els ha volgut captar la nova direcció denunciant la corrupció de Camps: vota’m a mi que sóc com ells però honrat. Ho va intentar Alarte per Nadal de 2010: si tu me dices ven lo dejo todo Paco. Ho va desitjar en el ple d’investidura on li va oferir la seua mà per a elaborar consensos i Camps li va contestar que tenia més vots ell que Jorge en Alaquàs. Ara, perduts els moderats després de set anys, venen a pels electors que podem atraure els irresponsables acusant a qui ens vote de tindre poc trellat.

El problema és que tanta responsabilitat els ha fet avorrits i ací, estem esperant el PP per a plantar-li cara per a que no se’n passen quan governen, que és el que toca. Ara som el vot útil.